Més enllà dels monuments: quan un lloc públic ja no es pot representar lliurement
Aquesta història no va començar amb una teoria. Va començar amb una petició.
Un client que estimava Palm Springs i volia un cartell d’un lloc molt concret: Downtown Park.
Aquest detall és important. Perquè no era una visió vaga o abstracta de la ciutat, sinó una ubicació precisa — un espai real, viscut, arrelat en la geografia quotidiana de Palm Springs.
En aquell moment, Alecse ja havia creat dos cartells de Palm Springs. Però aquesta petició assenyalava una intenció diferent: no evocar la ciutat com una idea, sinó representar un lloc tal com existeix, aquí i ara.
I Downtown Park avui és inseparable d’una obra d’art contemporània instal·lada en el seu espai públic. Una obra que s’ha tornat monumental, omnipresent i profundament arrelada en la manera com es percep i es recorda el lloc.
Tanmateix, imaginar el parc sense ella gairebé sembla una distorsió de la realitat.
Però a diferència dels monuments històrics, aquesta obra d’art no és de domini públic.
Aquí és on va aparèixer la vacil·lació. No una vacil·lació artística — sinó una consciència legal.
Abans de començar el cartell, Alecse va fer el que faria qualsevol artista independent que treballa seriosament: va comprovar. Va verificar el marc legal que envolta la representació d’obres d’art contemporànies en espais públics, especialment en un context comercial.
La conclusió va ser clara: representar directament l’obra d’art exposaria el projecte a un risc legal.
Una aclariment legal necessari
Les obres d’art contemporànies continuen protegides per drets d’autor, fins i tot quan estan instal·lades en espais públics. El concepte de “llibertat de panoràmica” varia d’un país a un altre i sovint està limitat o exclòs per a usos comercials.
En termes pràctics, una obra d’art pot ser visible per a tothom, fotografiada diàriament, mapejada per plataformes com Google Maps o Street View — però encara requereix autorització per ser reproduïda en una obra comercial com un cartell.
Per als lectors que vulguin aprofundir en aquest tema, recomanem començar pel concepte de llibertat de panoràmica tal com l’expliquen institucions culturals i legals, com la WIPO o oficines nacionals de drets d’autor.
Enfront d’aquesta realitat, Alecse va buscar una solució que respectés tant la petició del client com el marc legal.
Va sorgir la idea del contorn com a camí a seguir.
No com un engany, sinó com una elecció artística deliberada: un perfil simplificat, després alterat encara més per allunyar-se de la forma original — suficient per mantenir la seguretat legal, però prou present per reconèixer què ocupa l’espai.
Aquesta elecció va fer possible la imatge. Però també va obrir una conversa més profunda.
Quan un punt de referència domina un lloc
Perquè aquí rau la paradoxa.
L’obra d’art ara forma part del lloc. Modela la identitat del parc, el seu equilibri visual, la seva perspectiva. Si s’elimina completament, sembla que falta alguna cosa essencial.
Però mantenir-la representada completament és problemàtic legalment.
Què passa, doncs, quan una obra d’art privada esdevé tan dominant que efectivament confisca la representació visual d’un espai públic?
El parc continua sent públic. El terreny, els arbres, el cel, els camins pertanyen a tothom. Però el dret a representar el lloc tal com realment apareix es veu limitat.
A quina escala una obra d’art deixa de ser un element dins d’un lloc i comença a redefinir el lloc mateix? A quina distància s’aplica aquesta dominància? I per a qui?
Una qüestió cultural, no només legal
Aquesta tensió va més enllà de la llei.
Al llarg de la història de l’art, els artistes sempre han representat el món tal com el veien — incloent-hi les obres d’altres. Els pintors copiaven mestres, reinterpretaven escultures, rendien homenatge, oferien variacions, diàlegs, respostes.
L’art sempre ha crescut a través de la reinterpretació, a través de capes de mirades més que de la propietat exclusiva d’una sola imatge.
Avui, les ciutats mateixes són representades contínuament per plataformes com Google Maps, Apple Maps, imatges per satèl·lit, fotografia de carrer. Els llocs es documenten, indexen, arxiven i visualitzen a gran escala.
I tanmateix, quan un artista busca representar aquesta mateixa realitat a través d’un prisma artístic, de sobte apareixen restriccions.
Més enllà dels monuments com a estudi de cas
Palm Springs, Més enllà dels monuments no nega l’existència ni la importància de l’obra d’art instal·lada a Downtown Park.
Simplement tria explicar la història del lloc sense deixar que un sol objecte monopolitzés la narració.
El contorn no és una esborrada. És una obertura — una invitació a reflexionar sobre com s’estructura, s’ocupa i a vegades es privatitza visualment l’espai públic.
Ens recorda que la ciutat existeix més enllà dels seus símbols. Que un lloc és més que la suma dels seus icones.
Una qüestió oberta
A mesura que les obres d’art contemporànies entren cada cop més en l’espai públic, aquesta paradoxa només es farà més comuna.
Potser el marc legal haurà d’evolucionar. Potser les ciutats hauran de preguntar-se quanta part de la seva imatge estan disposades a delegar a signatures singulars.
Perquè al final, queda una pregunta senzilla:
Quan una obra d’art privada esdevé inseparable d’un lloc públic, a qui pertany la imatge d’aquest lloc?
Per als lectors que vulguin explorar més detalladament el context legal d’aquesta qüestió, el concepte de llibertat de panoràmica s’explica clarament aquí: Llibertat de panoràmica a [Wikipedia] .
