La Gilda: De la gran pantalla a l’hora de l’aperitiu

Una estrella de cinema, un escuradents de còctel i un got abans de dinar. La història que hi ha darrere del pòster Gilda i Vermut de Cha fa un meravellós i indirecte recorregut de Hollywood fins al bar espanyol.

Mira-li l’expressió. Les parpelles abaixades, la barbeta alçada, els llavis que semblen a punt de pronunciar una frase. Ha trobat la seva llum i sap exactament què fer-ne. Però torna a mirar: aquesta protagonista és un aperitiu.

A Gilda i Vermut, Cha dona a un aperitiu de bar ben conegut la presència d’una estrella de cinema. La broma s’entén d’un cop d’ull. La seva història ens porta d’un casino de Buenos Aires a una barra de Sant Sebastià, amb una parada per prendre vermut pel camí.

Abans del pintxo, la imatge

Gilda es va estrenar el 1946, dirigida per Charles Vidor, amb Rita Hayworth i Glenn Ford. La seva història transcorre en un casino de Buenos Aires, on el joc és només una de les partides que s’hi juguen. Johnny Farrell, interpretat per Ford, comença a treballar per al propietari del casino, Ballin Mundson, i aleshores descobreix que Gilda, la dona del seu cap, és una dona del seu propi passat.

El desig, la gelosia i el poder circulen entre ells. Una mirada pot convertir-se en una acusació; l’afecte s’entrellaça amb la possessió. La pel·lícula és un clàssic del cinema negre, però la seva imatge més perdurable és una actuació musical: Hayworth amb un vestit de nit negre, traient-se un llarg guant negre durant Posa la culpa a la Mame. Un gest sorprenentment petit té una vida posterior enorme.

Gilda es va convertir en una icona de la femme fatale. Però mirar-la només a través d’aquesta etiqueta deixa de banda una part important. També podem llegir la pel·lícula com el retrat d’una dona atrapada en les històries que els homes expliquen sobre ella, observada, jutjada i controlada per homes que confonen desitjar-la amb posseir-la. Aquesta tensió fa que el glamour sigui més interessant. La seva interpretació és enlluernadora; el món que l’envolta no té res de despreocupat.

Com va aconseguir la Gilda un escuradents de còctel

A l’altra banda de l’Atlàntic, una Gilda molt més petita va trobar lloc a la barra. El pintxo tradicional combina una oliva verda, una anxova i un pebrot guindilla en vinagre, sovint anomenat piparra. Només cal enfilar-los en un escuradents de còctel.

La coneguda història local situa els orígens a la Casa Vallés, a Sant Sebastià. Segons la versió que corre per la ciutat, la combinació va rebre el nom de la pel·lícula perquè era verde, salada y picante: verda, salada i picant. El castellà permet que la descripció faci l’ullet al públic. Verde pot suggerir alguna cosa pujada de to, salada pot descriure algú viu o enginyós, i picante pot voler dir tant picant com picardiós.

És una bona història de bar, i és millor explicar-la com a tal: una tradició local, no pas una cerimònia de bateig de la qual es pugui demostrar cada detall. L’oficina de turisme de Sant Sebastià presenta aquesta relació com una llegenda. Tot i així, aquesta associació ha donat a tres ingredients quotidians una identitat d’allò més cinematogràfica.

El sabor és menys teatral del que podria fer pensar la seva fama. L’anxova aporta sal i profunditat de sabor; el pebrot, vinagre i cruixent; l’oliva, una mossegada rodona i carnosa. Les piparres solen ser suaus, tot i que el grau de picant varia. Quan es mengen juntes, les peces encaixen. El plaer rau en aquest equilibri concentrat, no pas en una competició per veure qui aguanta més el picant.

I el vermut? Ve de bracet

La gilda és el pintxo. El vermut és la beguda que la pot acompanyar, no un ingredient del pintxo tradicional. El títol de CHA, Gilda i Vermut, uneix totes dues coses amb una i catalana: Gilda i vermut.

El vermut parteix del vi, aromatitzat amb botànics com ara herbes, arrels, flors, pela de cítrics i espècies. En general, s’enforteix amb alcohol afegit i s’endolceix en diferents graus segons l’estil. El nom prové de l’alemany Wermut, que vol dir donzell: la planta, no pas l’esperit anisat anomenat absenta.

Els vins aromatitzats són molt més antics que l’ampolla moderna. Torí i la data tradicional de 1786, associada a Antonio Benedetto Carpano, són una fita important en la història del vermut modern. Són menys útils per afirmar categòricament que una sola persona va inventar tota la idea. L’Oxford Companion to Spirits & Cocktails assenyala la dificultat de verificar la coneguda història dels orígens.

Un breu recorregut pel mapa del vermut

Torí i el Piemont continuen sent centrals en la història italiana. A l’altra banda dels Alps, Chambéry té la seva pròpia tradició, representada per Dolin. Més al sud de França, Noilly Prat s’associa amb Marseillan, a tocar de l’estany de Thau. Són llocs i tradicions diferents, no pas noms intercanviables en una carta de begudes.

A Espanya, Reus, a Catalunya, és un referent especialment destacat. L’oficina de turisme de la ciutat considera el vermut part de la seva història industrial i social. Més al sud, Jerez ofereix una altra expressió d’aquesta categoria a través dels vins de xerès. El vermut negre de Lustau, per exemple, combina Amontillado i Pedro Ximénez. El vi que hi ha sota les herbes aromàtiques pot donar un caràcter ben diferent a la copa.

També convé distingir algunes coses a la barra. El vermut és una categoria; Martini és una marca, amb una història que es remunta al 1863. Un Dry Martini és un còctel, elaborat tradicionalment amb ginebra i vermut sec. I un color pàl·lid no garanteix un gust sec: el vermut blanc de Dolin és més dolç que el seu Dry. Val la pena llegir blanc, bianco i dry, en lloc de tractar-los com a sinònims.

L’hora que és de tothom a taula

A Espanya, tomar el vermut, o fer el vermut en català, descriu tant una ocasió social com una beguda: trobar-se abans d’un àpat, compartir unes quantes coses per picar i deixar que la conversa flueixi. Una gilda hi escau de manera natural, al costat d’olives, patates xips o bones conserves.

Serviu el vermut fresc, potser amb gel i cítrics, o amb un raig de sifó si us agrada així. En una varietat més dolça, la rodonesa de la beguda pot suavitzar la sensació punyent del vinagre i la sal; les notes amargues i herbàcies mantenen viu l’acompanyament. Hi ha marge per triar, no pas una fórmula obligatòria. Un cop oberta, guardeu l’ampolla a la nevera: el vi fortificat també perd frescor per oxidació.

Cha ja havia donat a aquest moment un tractament diferent a El Vermut. Allà, el número 22 i el peu de foto sota la imatge evoquen una butlleta de Lotería. El gel, una rodanxa de cítric i unes grans fulles verdes de parra s’apleguen al voltant de la copa sobre un fons ocre. La beguda es reconeix de seguida. S’ha convertit en un emblema de l’ocasió.

Cha retorna la història a la pantalla

Amb Gilda i Vermut, que forma part de la Sèrie especial La Cantina dins la seva col·lecció Spanish Capsule™, Cha tria un altre camí. L’aperitiu que porta el nom d’una estrella de cinema es converteix en una estrella per dret propi. El cinema torna al pintxo que li va manllevar el nom.

La copa de grans dimensions fa gairebé de teatre. La figura central té les parpelles pesades de color verd oliva, la boca de color préssec i uns contorns llargs i afuats que evoquen una silueta extravagant per a una vetllada. Al seu costat, una oliva embolicada amb una anxova pàl·lida i travessada per un escuradents retorna tota l’escena al bar. Petits traços radiants anuncien l’entrada; uns petits bucles a les cantonades converteixen la vora en una decoració deliberadament discreta.

La tipografia té la mateixa confiança desenfadada que el dibuix. Un cor minúscul damunt de la i de Gilda ajuda a marcar el to. Les línies negres transmeten l’expressió; la resta la fan el crema, l’oliva, el préssec i l’ambre. El fons amb textura i els contorns lleugerament irregulars li donen la calidesa d’un avís imprès antic sense fer veure que és una antiguitat.

És aquí on es veu l’habilitat de Cha: en com de poc necessita per crear un personatge. L’humor és afectuós, i la referència continua sent divertida encara que no hagis vist mai la pel·lícula. Si coneixes la història, se n’obre una altra capa. Un aperitiu de bar ha pujat a l’escenari amb tota la serenitat d’algú a qui esperaven.

De Hollywood a Sant Sebastià, i del bar a la paret, la Gilda ha canviat d’escenari més d’una vegada. Ha conservat el seu sentit de l’entrada en escena.

Fonts i lectures complementàries

Història del cinema: BFI, Gilda (1946); TCM, Gilda; MoMA, Gilda. 

El pintxo: Turisme de Sant Sebastià, receptes i la tradició de la Gilda; Casa Vallés; Cadena SER, 10 d’agost de 2026. 

Vermut: The Oxford Companion to Spirits & Cocktails, «vermut»; Carpano, història de l’empresa; Dolin, vermut blanc; Turisme de Marseillan, Noilly Prat; Turisme de Reus, història del vermut; Lustau, vermut de Jerez; Martini, història de l’empresa; International Bartenders Association, Dry Martini; Gastroteca, tradicions dels àpats catalans; Julie Sheppard, guia de Decanter, actualitzada el 14 d’agost de 2026.

Il·lustracions: obres originals de Cha, © Cha / MyRetroPoster. Capçalera: fotomuntatge d’Alex. Fotografia de fons procedent de PxHere, publicada amb llicència CC0 1.0 Universal. El cartell de la pel·lícula Gilda (Columbia Pictures, 1946) s’ha afegit per separat.